9.12..1997. Anàlisi de la setmana de l'1 al 7 de desembre de 1997 del servei analítico-informatiu de la Xarxa Basca Roja.

• ABRAHAM VA MATAR ISAAC. L'ESPANYA DEL REI QUE FRANCO VA NOMENAR TAMBÉ CONDEMNA BASCS (la mesa nacional d'HB) PER QUE SÍ.

• LLAMPECS DE LA SETMANA

ABRAHAM VA MATAR ISAAC. L'ESPANYA DEL REI QUE FRANCO VA NOMENAR TAMBÉ CONDEMNA BASCS (la mesa nacional d'HB) PER QUE SÍ. Parlar de pau, oferir pau, és delicte en la pseudodemocràcia espanyola neofranquista. Espanya assatja repressions NOVES contra Euskal Herria.

Deu no existeix. I per això no va poder expulsar Adam i Eva del paradís, ni suggerir-li allò de l'Arca de Noé, ni detindre el braè d'Abraham. Que, contràriament al que segurament menteix la Bíblia, SÍ que és probable que matara el seu innocent fill Isaac.

De la mateixa manera que Deu no existeix, tampoc no existeix l'Estat de Dret en la pseudodemocràcia espanyola, en l'Espanya del Rei nomenat pel facciòs i genocida dictador Franco. I és per això que el Tribunal Suprem espanyol ha condemnat la direcció d'un partit polític basc legal a set anys de presó.(http://www.euskadi.org) Aquest partit (Herri Batasuna) ha guanyat una vegada les eleccions a la Comunitat Autònoma Basca ha estat segon moltes vegades, i en les darreres eleccions (les de 1996) ha sumat més de cent vuitanta mil vots. I conta amb les simpaties (mesurades per fiables enquestes) d'altres dos cents o dos cents cinquanta mil habitants d'Euskal Herria que no es molesten en votar.

EL DELICTE pel que els seus dirigents han estat condemnats ha estat el delicte de parlar de pau, d'oferir la pau. Per que en la pseudodemocràcia espanyola neofranquista fer propostes polítiques, parlar de política en campanya electoral, parlar de pau, oferir la pau, intentar difondre l'Alternativa Democràtica d'ETA ... és DELICTE. Tribunal Suprem dixit.

"HB, a la presó" cridava el dimarts 2 de desembre de 1997 a tota la plana la portada de El Periódico de Catalunya, que "precisava" tot seguit que "El tribunal considera col.laboració amb ETA l'emissió del vídeo de la banda". "Mesa d'HB. Tots a presó" cridava també a tota plana la portada de Diario 16. Que "precisava" per la seua part: "El Tribunal Suprem condemna els dirigents d'Herri Batasuna a 7 anys de presó per col.laborar amb ETA en difondre dos vídeos electorals".

He posat entre cometes el terme "precisava" per que cap dels diaris precisava res. És precisament una bona mostra de la confusió i poca concreció de la sentència que aquests dos diaris pogueren afirmar en portada dues falsedats; per que la sentència no considera, com mal diu El Periódico, col.laboració "l'emissió" del vídeo (que no es va emetre), sinó pretendre que fos emés; ni considera col.laboració, com mal diu Diari 16, "difondre" dos vídeos, sinó pretendre la seva emissió per Televisió espanyola en els espais gratuïts als que HB tenia dret segons la legislació electoral espanyola.

Mes acurat va ser el diari bilbaí EL CORREO ESPAÐOL, que va titular "Condemnats a 7 anys de presó els 23 membres de la mesa d'HB. El Suprem afirma que van col.laborar amb ETA en INTENTAR difondre el vídeo de l'Alternativa Democràtica". (Les majúscules en INTENTAR les he posat jo).

El gravíssim problema que la sentència ha generat és l'evidència de la fallida de l'Estat de dret que els 139 fulls de la sentència suposen. En efecte, i com molt bé ha detallat l'equip d'advocats d'HB (1), la sentència del Suprem vulnera drets fonamentals tant "constitucionals com penals". És una sentència que reinstaura el delicte de propaganda ilegal i instaura el delicte polític, que trenca amb el principi de la presumpció d'innocència i amplia el delicte de terrorisme identificantílo amb el dels judicis sumarÍssims militars del franquisme.

Va ser l'advocat Miguel Castells, que també va actuar com a defensor en aqueixos sumarÍssims militars franquistes dels anys seixanta i setanta, i que és autor d'algun llibres sobre aquests (2), qui en la comparecència dels advocats davant la premsa va recordar les evidents semblances entre l'actual procés i "els sumaríssims militars als que acudÍem en els anys 60". I qui va assenyalar que "aquesta sentència arreplega conceptes jurídics preconstitucionals". Tals com l'aplicació "de figures penals elàstiques, la presumpció de culpa i la responsabilitat col.lectiva", o que alguns testimonis són descartats per l'afinitat ideològica dels testimonis amb els processats.

Un altre dels advocats, Iñigo Iruin, va assenyalar que la sentència aplica concepcions jurÍdiques "molt regressives" que es tradueixen en "l'ampliació de conceptes jurídics íel de terrorisme i el de col.laboració amb banda armada-, la confusió de conceptes -confon responsabilitat política i penal- i la ren·ncia a principis -el de la presumpció d'innocència-". La sentència, va remarcar Iruin, "difumina els contorns del delicte de col.laboració i augmenta la incertidumbre sobre l'abast d'aquest delicte. Fa una interpretació extensiva PROHIBIDA AL CODI PENAL".

En la pràctica, van dir el advocats d'HB en la roda de premsa del passat dissabte 6, es penalitza "la col.laboració ideològica", amb la qual cosa es provoca un retrocés de llibertats fonamentals tals com "la llibertat d'expressió i d'informació".

Però no van ser els advocats d'HB els primers en rebutjar de forma fonamentada, argumentada i reflexiva la sentència. La plana major de l'Euskadi Buru Batzar, l'òrgan executiu del PNB, havia comparegut davant la premsa el dimecres 3, tres dies abans de la roda de premsa dels advocats d'HB, per solemnitzar i donar suport a la lectura d'un comunicat pel seu president (Xabier Arzallus). Comunicat que expressava una durÍssima crÍtica de la sentència. Estimant que "conculca el principi de la presumpció d'innocència", que hom considera el delicte com a consumat i no en grau de temptativa en tant que , tal com el PNB argumenta, "el vídeo no es va arribar a emetre per causes obstatives a la voluntat dels membres de la Mesa Nacional, cosa que defineix precÍsament el delicte en el seu grau de temptativa". Segons el PNB la sentència ha ampliat "desorbitadament" el tipus penal aplicat, i no ha provat la vinculació de tots els membres de la Mesa en la decisió d'emetre el vídeo.

El PNB va enumerar fins nou motius de rèplica jurídica a la sentència, i a més va declarar que observa "simptomes de descomposició en el Poder Judicial espanyol", subratllant que si tal cosa es consumara suposaria la fallida del mateix sistema, de l'Estat de Dret. I que la sentència "criminalitza qualsevol activitat de proposició, apologia o inducció de conceptes polítics tals com l'autodeterminació, independència i d'altres".

El problema per a l'Espanya del Rei que Franco va nomenar és que han estat molts i molt significatius els rebuigs d'aquesta sentència en Euskal Herria. No sols en Euskal Herria (per exemple l'han rebutjat l'ex-Secretària d'Interior i magistrada Margarita Robles, i els columnistes Javier Ortiz -"No veig clar el delicte i menys clar encara la manera com s'ha globalitzat la seva autoria"- o Pablo Sebastian -"Arzallus està ple de raó quan critica amb arguments polítics i jurídics la sentència", i l'Assemblea federal d'Esquerra Unida, diuen que per unanimitat), però significativament en Euskal Herria. Eusko Alkartasuna, i IU-EB, i Zutik, i HA, i EMA, i Gazteriak, i Hautsi, i Elkarri, i (clar està), Jarrai, i Eguzki i Gestores Pro-Amnistia.

I un encara més significatiu bloc sindical que representa més que la majoria absoluta dels treballadors bascs.

Aqueix és el principal problema que la sentència posa al davant de l'Espanya del Rei que Franco va nomenar; el segon problema desprÉs d'aquest principal És el rebuig que la sentència pot acumular fora de l'Estat espanyol (http://samsara.law.cwru.edu/comp_law/ehj/html/hb3ca.html) i que ja s'està prefigurant en el rebuig expressat pels observadors que Herri Batasuna va portar al procés.

El problema per a Euskal Herria és que la sentència té un ignorant però fort suport a Espanya.

El diumenge 7 el diari EL MUNDO divulgava en portada una enquesta segons la qual sols el 4% (un de cada vint-i-cinc espanyols) rebutjaven la condemna a HB, i fins i tot un 27% la considerava insuficient, massa feble. No entraré a discutir la tècnica ni la formulació de la enquesta. Per que estic convenèut que la realitat de l'opinió àmpliament majoritària espanyola coincideix si no amb les seves dades concretes, sí amb la seva orientació i sentit.

No cal que per a defendre aquesta convicció ressenyi ací els editorials de la premsa, les opinions emesses pels més notoris dels columnistes o de les tert·lies de les ràdios espanyoles. De fet, he necessitat, per construir-me aqueixa convicció, REBAIXAR reflexivament l'impacte de l'audició de les opinions, les inj·ries i les imprecacions contra HB i els bascs vessades a l'èter a través de les emissores de ràdio dels grups encoleritzats de mestresses de casa, jubilats i aturats espanyols. Esverava la freqúència amb que se'ls podia oir demanant, amb la tàcita i silenciosa aprovació dels conductors dels programes, la pena de mort per als membres de la Mesa d'HB i per a tots el militants i votants d'HB.

Com és possible això? Com és possible tan fort suport a una sentència tan defectuosa, tan retrògrada, tan feixistitzant, tan retrofranquista, tan jurídicament indigent com l'emessa contra la Mesa d'HB (els139 fulls de la qual evidentement no ha llegit ni un de de cada deu mil dels que li donen suport)?

Un bon acostament a l'explicació d'aquest fenòmen la formulava cruament Gabriel Albiac aquest dilluns 8 en que reviso aquesta anàlisi. Escriu Albiac que:

"La Constitució espanyola va estar feta des dels rigorosos lÍmits que imposa una derrota; els qui van guanyar la guerra civil en 1939 van tornar a guanyar la TRANSICIË entre 1976 i 1978. Van fixar les regles del joc. És lògic: qui guanya estableix regles i reglaments. Regla primera: democràcia és exactament el que jo dic; regles subsegúents: monarquia inqúestionable, ExÈrcit inqúestionable, unitat de la patria inqúestionable; reglaments: llei electoral a mesura, Poder Judicial políticament interferit.

Conseqúències: dinou anys de ressaca ens fan encara veure tot com pegant voltes. La llei electoral va portar financiació a través del robament massiu. L'absència d'un Poder Judicial autònom va assentar els polítics en el crim d'Estat. La ciutadania es va podrir en una resignació sense projectes. Un país tèbiament embrutecit". (3)

Comparteixo aquesta crua descripció d'Albiac. Que crec que encara es queda curta per exigències del continent (no pot exigir-se més detall i profunditat a una columna periodÍstica que efectivament sols ocupa una columna). Albiac és benèvol -o massa subtil- quan diu "Un país TÉBIAMENT embrutecit".

Hauria de dir "un país bestial, brutal, horríssonament embrutecit". Per que no hi ha en el mal dit Primer Món, en el llistat de pa´sos industrialitzats, un amb una població més degenerada , més embrutecida i més envilecida que la població espanyola.

Tornant a repetir la cita d'un poeta que he esmentat sovint, cal insistir que de totes les històries de la Història la més trista és la d'Espanya, per que ACABA MALAMENT. Tan sols cal repassar la bibliografia històrica referida al segle XX en qualsevol Universitat que ho siga seriosament (no com les indigents i miserables universitats espanyoles) per enlluernar-se pel volum de la bibliografia dedicada a la guerra a Espanya de 1936 a 1939. Major que el que es troba dedicada a la II Guerra Mundial. És un símptoma inequívoc de la fascinació que aquesta guerra genera en els estudiosos de la Història, en els polítics, en la població obrera i en la població culta del planeta.

Naturalment, no per casualitat, sinó per que la Guerra a Espanya de 1936 a 1939 va ser també el procés revolucionari europeu més important del segle XX després del rus. I en alguns aspectes el procés revolucionari més interessant fins ara esdevingut al planeta. Per exemple, contÉ l'ÉNIC exemple planetari d'aplicació AMB ÉXIT durant un període suficientment llarg (més d'un any en algunes zones) del COMUNISME LLIBERTARI.

Els pobles de l'Estat espanyol van lluitar amb una bravura i amb una abnegació impressionant contra la brutalitat freda i genocida del bloc de classes dominant espanyol. Van lluitar amb una il.lusió i un afany excepcionals per la utopia, per la igualtat, per la justícia, per la llibertat, per la fraternitat, per la satisfacció de necessitats primàries, per calmar la fam de segles, per eliminar l'explotació de milàlenis. Van lluitar amb alegria, coratge, tenacitat i sacrifici. A més, van tindre al seu costat el jovent generós de moltes parts del planeta que va vindre a lluitar i morir per la Revolució i contra el feixisme, les inoblidables Brigades Internacionals.

Van perdre. No explicaré ací com i perque van perdre. Sols insistiré en que van perdre. I que alguns porten (el poble basc en concret) SEIXANTA ANYS pagant l'amarguíssim preu d'aquesta derrota. El brutal i salvatge bloc de classes dominant espanyol (un dels més brutals, implacables i sanguinaris del planeta) es va dedicar durant DECENIS a donar un terrible escarment a eixos pobles heroics que havien intentat prendre el cel a l'assalt.

Un escarment llarg, dur, implacable, sistemàtic, profund, destinat a erradicar (LITERALMENT: A ARRANCAR LES ARRELS) els instruments que la classe obrera havia constru´t a costa de forèa treball durant més d'un segle per a la seva defensa: els sindicats i els partits obrers. Primer van assassinar els dirigents; després van assassinar el quadres, després els militants, mes tard van continuar assassinant (durant anys i anys: van estar afusellant durant quasi deu anys seguits a CENTENARS DE MILERS) als simpatitzants, als votants, als que hi havien tingut algun tracte o amistat.

Aquesta bestial tasca, aquesta matanèa sistemàtica i continuada, bene´da per la còmplice Església Catòlica que portava baix pali al cap dels genocides, va generar un TERROR, un PÉNIC ficat als ossos, al sistema nerviós, als cervells, a la mèdula espinal. Un terror al poder omnÍmode del bloc de classes dominants; una por terrible a "ficar-se en política".

Així va ser com els i les millors, els i les més l·cides, els i les més preparades d'aquests pobles van morir. I així va ser com els que van sobreviure van ser aterroritzats, castrats, mutilats de dignitat i de capacitat de rebel.lia.

Sobre aquesta tasca bàsica d'erradicar arrels populars i de rebel.lia es va afegir la tasca de sembrar de sal el desert així creat. Sembrar de sal amb l'extensió de la corrupció. El règim franquista, el règim del nacionalcatolicisme, va implantar la corrupció com a sistema. La corrupció dels funcionaris, la corrupció dels patrons, la corrupció dels empresaris, la corrupció dels treballadors. Estraperlo, estafa, robament de l'erari p·blic, comissions, suborns... totes les modalitats de l'extorsió i del frau es van convertir en la regla de la vida p·blica i privada espanyola. Fomentades pel genocida Franco i pel bloc de classes dominant, que així encadenava a tots en xarxes de complicitats i de pors i evitava que existira la mínima base (de neteja i honradesa) necessària per fomentar la rebel.lió.

Quaranta anys de franquisme, quaranta anys d'enviliment, de por i embrutiment, i submissió, i covardia privades i col.lectives.

I després vint-i-dos anys de perllongament joancarlista del franquisme que han perllongat l'enviliment i embrutiment. Vint-i-dos anys sense cap ruptura, vint-i-dos anys sense que ni un sol policia torturador i assassÍ, ni un sol jutge venal i prevaricador, ni un sol funcionari lladre i subornat foren depurats, jutjats, castigats. Vint-i-dos anys de metamorfosi nazifeixista de l'Estat espanyol en els que el brut cuc de la corrupta societat espanyola franquista ha mudat en la bruta papallona de la corrupta societat espanyola joancarlista.

Societat sempre sotmesa pel bloc de classes dominant espanyol: l'oligarquia industrial i financera basco-espanyolista, l'oligarquia industrial catalano-espanyolista, l'aristocràcia tarratinent-financera castellano-extremenyo-andalusa, i les cooptades fraccions de falangistes i de funcionaris de les multinacionals instal.lades a l'Estat espanyol.

Amb un avantatge suplementari als anys vuitanta i noranta per a aquest corrupte i corrompedor bloc de classes dominant espanyol: l'avantatge de la incrementada capacitat d'alienació dels mitjans de comunicació de masses (ràdio i televisió) que han augmentat la imbecilització i la difusió de la ignorància, de la falta de sentit crÍtic i l'amnèsia històrica indu´ts per un sistema educacional deliberadament castrant.

El poble treballador basc es va autovacunar en bona mesura contra aquest procés per la seva major consciència productiva, per la seva major capacitat de resistència, per la "sort" de ser més odiat i més masacrats pel poder espanyol, i per l'estratègica decisió d'un segment seu de prendre les armes per a resistir.

Però, donada la trajectòria històrica global dels pobles de l'Estat espanyol durant seixanta anys, podia esperar el poble treballador basc comprensió per a la seva lluita, per a la seva resistÈncia, per a l'exigència dels seus drets col.lectius i individuals?

La resposta és, evidentment, NO.

És trist, però és inexorablement necessària la constatació de que molt poc es pot esperar a curt terme de les embrutides masses espanyoles (sense que això comporti oblidar el molt valuós i preciat minoritari corrent de solidaritat que per exemple es manifesta heroicament i abnegada en el suport als familiars dels presoners polítics bascs quan setmana pateixen la ferocitat dels trasllats a centenars de quilòmetres, forèats per la il.legal dispersió carcelària).

A aquesta trista constatació cal afegir d'immediat l'advertÈncia del perill que en al moment actual suposa per a Euskal Herria un nou factor: el nou model repressiu espanyol, una nova fase repressiva (la tercera, després d'esgotades les de l'UCD i la que va encetar el PSOE). Una tercera fase repressiva que dirigida pel Govern del PP, es va encetar la tardor de 1996, acometent-se amb forèa en 1997.

Les característiques bàsiques de la qual són:

1. Augmentar la potència de les forces espanyolistes existents en les quatre provÍncies del sud d'Euskal Herria, i crear-ne d'altres noves.

2. Integrar i encaminar en aqueixa direcció tantes forces polítiques com sigui possible: les Universitats de la C.A.V. i de Navarra, junt el PP, UPN, UA, els sindicats espanyolistes UGT I CCOO, la burocrÀcia i jerarquies de l'Església Catòlica, els professors de centres d'ensenyament obligatori, associacions "pacifistes", grups de periodistes i professionals, grups existents o a crear, etc.

3. Portar la lluita espanyolista a l'àmbit privat, íntim i personal de les famílies. Cóm? Mitjanèant campanyes de "sensibilització", d'intimidació (per exemple fent col.laborar els pares en la vigilància dels seus fills estudiants); i mitjanèant la repressió concentrada i especialitzada sobre els "grups de risc": joves, dones, gent que es mobilitza, euskaltzales, militants de qualsevol organisme popular, escriptors i periodistes crÍtics, etc.

4. Generar un clima d'impunitat absoluta per a les forces repressives; fins i tot per a noves accions de guerra bruta de baixa o alta intensitat.

5. Perfeccionar i ampliar la repressió basada en les lleis mitjanèant l'enduriment de les penes, afegint-hi l'·s de la videovigilància i televigilància, i l'increment de la repressió econòmica mitjanèant multes altíssimes i repressió en llocs de treball o contractació.

6. Convèncer la població que hi ha drets que mai no s'atorgaran a Euskal Herria (l'autodeterminació i d'altres llibertats col.lectives) fins aconseguir que s'accepte malviure en una "democràcia" vigilada i limitada.

7. Ús i abús del xantatge i de la por: qui no estigui amb la llei i l'ordre que s'atingui a les molt brutals i immediates conseqúències; ús de la por a la llibertat i de la reserva autoritària i disciplinària que dorm a l'estructura psíquica de les masses.

La sentència contra la Mesa Nacional d'HB s'inscriu en aquest nou model repressiu. Es talla el cap d'HB per tal de crear la sensació d'un inevitable debilitament institucional i electoral d'HB. Per activar aqueixa por irracional i fosca de l'estructura psíquica de les masses del que acabo de parlar (si toquen així als parlamentaris i diputats, què no ens faran als de a peu, als de la base?). Per a que aprofiti de precedent per atacar uns altres organismes al.legals del MLNV (Gestores i tants altres). Per a ficar por i pànic en els independentistes, en els que dubten, en els que estan cansats, en els que ja han rebut molts colps. Per a que en ABC es pugui presumir de que "és possible acabar amb ETA per la via policial, la cooperació internacional i la intervenció de la justÍcia . (4)

Euskal Herria mai deixarà de sorprendre i esverar a l'Espanya nazifeixista i pseudodemòcrata. Per que és un poble viu i en lluita. I així, la sentència contra la Mesa d'HB que el Règim espanyol calculava destructiu es mostrarà com un estÍmul revitalitzador. Passa que tras la sentència ha emergit a Euskal Herria una majoria sindical evident i absoluta que rebutja la sentència i que es proposa demostrar-ho al carrer, fàbriques i empreses.

Són ELA i LAB, que junts són els sindicats que ostenten l'ampla majoria absoluta. Però a més són EHNE, ESK-CUIS i STEE-EILAK. I HIRU. Sindicats que ostenten també l'hegemonia en sectors concrets (l'agricultura, l'administració, l'ensenyament i el transport). I aquesta majoria sindical basca clarÍssima i evident ha rebutjat la sentència. I li ha proposat a Herri Batasuna una resposta unitària. Diferent de la que HB havia anunciat (vaga general per al 15 de desembre). I HB ha tingut la cintura política d'acceptar la proposta de resposta unitària (manifestació nacional el dissabte 13 i aturada de dues hores el dia 15).

La tercera fase repressiva espanyola ha tocat os. Contava amb la que la sentència brutal i absurda contra la Mesa d'HB generaria pànic i faria d'HB una forèa "apestada" i "a´llada". I el dissabte 13 es trobaran amb una manifestació de rebuig de la sentència d'una magnitud impensable per als "experts" de la repressió.

Citem Axterix i Obelix? Aquests romans estan bojos! Són malvats i tramposos i torturadors i assassins; però a més, no les veuen vindre. No s'enteren del que és Euskal Herria. Ni de la força que té.

Justo de la Cueva

1. LA XXVII EUSKAL LIBURU ETA DISKO AZOKA, la Feria de Durango del Libro y el Disco Vasco no sols aconsegueix rècords d'assistència i vendes: se celebrarÀ en aquesta l'assemblea fundacional de l'Euskararen Gizarte Erakundeen KONSEILUA que no sols constitueix KONSEILUA, sino que a més tria la junta del nou organisme integrada per un representant de cadascun d'aquests organismes: AEK, Egunkaria, Elkarlanean-Zabaltzen, Ikastolen Elkartea, Topagunea, Bertsozaleen Elkartea, Iks eta Ari (IKA), Euskal Kulturaren Batzarrea (EKB), Euskal Konfederazioa, Elhuyar y Udako Euskal Unibersitatea (UEU). KONSEILUA integra 50 entitats i agrupa a 100.000 persones. És el consell d'organismes socials que treballen en favor de l'euskara i la seva primera tasca serà elaborar un pla de gestió, al que seguirà un pla estratègic per a l'euskara.

2. Ekimen Ibiltaria inicia el 1 de desembre una marxa d'una vintena de familiars de presoners polítics bascs per reivindicar el seu trasllat a Euskal Herria. La marxa recorrerà cent pobles.

3. Durant la setmana continuen els ecos de la mort de Manuel Chiapuso el 29 de novembre a l'hospital sw Cruces-Barakaldo. Nascut en 1912, va ingressar amb 19 anys en la CNT, i va ser membre fundador de les Joventuts Libertàries de sant Sebastià. Va dirigir junt amb Felix Liquiniano la presa d'armes de la casserna de Loyola tras ofegar la rebel.lió feixista. Militant anarquista d'excepció, escriptor i propagandista infatigable, honorem al recordar-lo a tots els seus camarades revolucionaris.

4. Les ilegals obres del pantà d'Itoiz reben un altre colp: l'Audiència Nacional, en auto d'1 de desembre, sol.licita al Tribunal Constitucional l'estudi de la inconstitucionalitat de la Llei d'Espais Naturals aprovada en el Parlament de Navarra en 1996 en frau de llei per intentar sanar a posteriori la ilegalitat del projecte.

(2) Miguel Castells Arteche (baix el pseudònim de Kepa Salaberri): El Proceso de Euskadi en Burgos. El sumarísimo 31/69, Ruedo Ibérico, París. 1971; Miguel Castells Arteche (baix el pseudònimo de Pierre Celhay): Consejos de guerra en España. Fascismo contra Euskadi, Ruedo Ibérico, París, 1976; Miguel Castells Arteche: Los Procesos Políticos (De la cárcel a la amnistía), Editorial Fundamentos, Madrid, 1977.

(3) Gabriel Albiac: "Las décadas perdidas", en pàgina 2 del n¦ 8 de desembre de 1997 de EL MUNDO del Siglo Veintiuno.

(4) Isabel San Sebastián: "La fuerza de la razón", en la pÀgina 18 del n¦ d'ABC del dijous 4 de desembre de 1997.